Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 17 d’octubre de 2012

« ...UN LLOC MÀGIC ON PASSEN COSES ABSOLUTAMENT EXTRAORDINÀRIES. »


Per justificar les contades entrades (posts) que  al llarg del curs pengem al bloc, podríem recórrer a un fum d’excuses o circumstàncies si parlem eufemísticament ara que tan de moda està amb el tema de la crisi (recortes ≠ ajustes, banco malo ≠ Sociedad de gestión de Activos). Entre elles estarien les de: estem criant, l’horari no ens ho permet, no ocorre res d’extraordinari per a ser contat, Internet no funciona bé, etc, però el que no deixa de ser cert és el fet que cadascú duu diàriament un bloc personal per expressar i enregistrar les coses que ens commouen, les que ens recorden que estem vius, aquelles que ens fan somiar desperts, les que dormint somiem… i aquest bloc sí que el portem al dia doncs no cal picar res al teclat de l’ordinador, tan sols és necessari viure-ho, tocar-ho, l’oldreu, somiar, gaudir, assaborir, acaronar, estimar, agrair, agrair, agrair... i després  guardar-ho a un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries.

Moltes d’aquestes han ocorregut ja a l’Escola fins i tot abans que aquesta començara i en seran moltes més les que succeiran però sols algunes, (la criança, l’horari, el bon funcionament d’Internet i d’altres ens ho permetran) quedaran plasmades en aquest espai, en la xicoteta finestra del bloc, però quantes restaran "inconscients" per a tanta gent.

1-MENTRE LA PLUJA feia acte de presència a un racó saforenc de la Mediterrània i el cor em bategava al ritme dels xanglots d’aigua que queien a bots i barrals sobre unes ones èbries d’escuma blanca i ferotge, jo gaudia de l’espectacle a pocs metres però apostat i a recer entre petits glops de té verd i la lectura de la novel·la de Lluís Llach Memòria d’uns ulls pintats

ÉS BEN CURIÓS. QUAN ETS PETIT, fins i tot Jove, les coses noves que han de venir i que et trasbalsaran la vida gairebé mai no les preveus com a importants. Hi ha tantes novetats i arriben a tanta velocitat que al final no semblen tenir transcendència per a l’adolescent atribolat que les ha de viure. En canvi, quan et fas vell, vell de veritat, queden tan poques coses noves per abordar que cadascuna esdevé valuosa ».

Vaig pensar si no era com diu Llach, vell, vell de veritat doncs n’era conscient del valor d’aquell moment, del gaudi d’aquelles circumstàncies : el so tronador de la pluja i  les ones, l’ensum del salnitre, els glops fumejants de té que calfaven el meu cos, de la lectura quasi musicada però dura de la novel·la, d’una companyia-companyera de més de quinze anys...

« Enmig d’aquell caos polític, de la convulsió social, de la lluita i embolic entre valors, algú creia fermament que el futur del país i del món es basava en l’educació del infants…mentre tot això passava, hi havia uns homes i dones que exercien i donaven sentit a una de les paraules més maques que es puguin trobar en qualsevol diccionari: mestratge.”

El personatge Germinal de Llach narra una situació i un mestratge de si fa o no fa un huitanta anys però que amb dues idees són vàlides per a hui, el temps convuls i l’estima d’unes dones i homes per la seua feina.

 “Però el més corprenedor, pels temps que corrien, era que dins d’aquell edifici els mestres et tractaven com si fossis l’objecte i subjecte de la seua vida.”

I això és així i serà (parle ara del mestratge doncs els temps deixaran de ser "rebolicats") en un ofici que és vocacional, i és així i ho serà en part gràcies als afectes i reconeixement que rebem i rebrem dels infants, xiquets i famílies (un dels motors de la nostra feina). En som conscients, atents, amesurats, assenyats, reflexius, ponderats, prudents, intel·ligents, fermats...? (Diccionari de sinònims i antònims. Ed. Teide)
Veig la vocació dels meus companys, les hores arrapades al rellotge, als seus fills, a les parelles,  l'esforç, la il·lusió, l'estima, el goig, la tristor, la lluita, etc. La consciència parla d'una visió de conjunt, d'un coneixement real, de confiança en les persones, en els homes i dones que tenen com a objecte i subjecte els vostres fills, els nostres fills. Parla de seguretat, de crèdit, de bona fe, de braços oberts i no es perd en parcel·les ni en "mirar-se els melics".

Els primer dies de setembre Gaianes gaudia i combinava el ritme assossegat (slow) del que significa ser poble amb la cridadissa de les seues festes patronals. Mentre, els mestres amaníem il·lusionats i amb les energies renovades el nou curs apunt d’encetar amb la canalla. Pels carrers ens trobàvem les mateixes cares i caretes que havíem deixat arrere feia uns mesos i amb elles algunes vergonyes, salutacions, converses, abraçades i besos. Leire caminava pel carrer de l’Hort amb sa mare i el seu germanet en direcció a la plaça quan escoltà per boca d’altres xiquets els nostres noms. La imatge que me ve potser siga molt cinematogràfica i la sensació viscuda era possiblement més pròpia del cercle  familiar però tot restà per uns moments « congelat » : les cases, els núvols, els sons de festa, el veïnat,la muleta mecànica... mentre amb un ample somriure, uns ulls oberts, unes cames tocant el dos i uns braços de bat a bat s’acostava a nosaltres fins repenjar-se i fondre’s en una abraçada que, i com he dit adés, sols em recordava a les pel·lícules i als braços dels meus fills. Aquesta fou com les que havia escoltat parlar i llegit a “Educar con CO-RAZÓN” a José María del Toro: “…los abrazos no son otra cosa que abrirnos para acercar nuestros corazones. Podria dir moltes més coses però ho deixaré ací i el viscut ho guardaré a un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries.


2-L’ENTRADA A L’ESCOLA i com s’arreplega al premi que ens atorgaren a internet Premi al CRA Mariola-Benicadell (PREMI "RETOS DE INTERNET EN EL AULA") doncs fou “de conte”, de la faula/llegenda del Flautista d’Hamelín, documentada pels germans Grimm que conta la història que tots coneixeu i que esdevingué a la ciutat alemana de Hamelín el 26 de juny de 1284.
Per poder-se dur a terme participà tota la comunitat educativa doncs pares, mares i fills es concentraren en tres punts del poble segons la proximitat a les seues cases (així ens ho feu saber Tina la ratolina que com a bona rateta de biblioteca s’encarregarà de servir de fil conductor, dinamitzador i motivador d’aquesta tasca tan engrescadora) i esperaren que dues flautistes de la banda de Gaianes (Goda i la filla de Saoro (regidor) que va fer de contacte entre l’escola i la banda) passaren a “encantar-nos” i conduir-nos fins  l’escola amb les seues melodies. Cada xiquet/a portà un llibre, un conte per compartir-lo, per encetar una biblioteca i amb ella un projecte de bibliobici que a cop de pedal i assistit per un motor elèctric connectarà els tres aularis del CRA (Agres, Alfafara i Gaianes) amb propostes de foment de la lectura i animacions.
Les caretes dels més menuts, la vivència i els comentaris que un veí, Ximo d’Alcoi, va fer-me al carrer puix també les guarde a un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries.


3- EL 9 D’OCTUBRE de l’any passsat va ser un espai de convivència on podérem reconèixer, treballar i compartir el que les diferents cultures havien aportat.
Aquets any, la comissió  9 d’octubre de l’AMPA ens ha regalat una vesprada lúdica amb recuperació de jocs populars i tradicionals, entre ells el pic i pala o escampilla, la goma, la corda, pilota valenciana.... La mona i la millor xocolata que es coneix per aquestes terres posaren punt i final a la jornada i tot açò, també ho guardaré a un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries.


4- ELS ULLS D’ÀLEX que feia uns dies vesaven llàgrimes tan grans com els té, ara em parlaven al passadís, a la porta de la classe espurnejant el goig de tenir un germanet. Va ser el primer que va dir-me en entrar, que Dani havia nascut i era xicotet.
Vaig emocionar-me i com he dit ja moltes vegades puix sol ser freqüent en mi bé siga per l’edat, (ja, ja, ja) per treballar en Infantil, per estar criant, ves tu a saber si hi ha una regla masculina que te fa sentir més sensible uns dies al més. El que sí sé cert és que pensant en Àlex vaig recordar el conte dels Tocacels (Anna Obiols. Ed. Tàndem):
  “ L’ocellfil és un ocell que sempre uneix les coses que troba amb un fil molt llarg…Les flors, els Tocacels i les cases de teulades roges vivien units gràcies al fil que l’ocellfil havia costruït per a ells.“
Quan nasqué Àlex, un ocellfil va unir-lo per sempre al seu poble, a uns carrers, a una terra, unes muntanyes, a una època determinada, a un món més o menys agitat, crispat, a uns avis, uns oncles, familiars, veïns, a son pare, a sa mare… i ara l’ocellfil ho fa amb el seu germà Dani. A la fi del llibre ens diu: 
“I és per això que l’ocellfil ara ja no cus les flors, els ocell i les cases perquè ara ja sap que hi ha alguna cosa més que un fil que els uneix a tots”. 
Sí, hi ha una estima i un vincle que romandrà per sempre independentment dels esdeveniments i de com siga la relació, un vincle és i serà malgrat nosaltres. i pensant en Rebeca i Salvador (i en altres pares i mares que hem tingut al cole) en “Cor de mare” (Isabel Minhós, Bernardo Carvalho. Ed. Libros del zorro rojo) perquè els pares també som mares i a l’inrevés. Els nostres cors bateguen de forma semblant i amb diferències que encara ens fa més grans.
Malgrat l’esgotament, de vegades els crits, altres les llàgrimes, les rialles... el naixement d’un fill és el més gran que pot ocórrer i com canta Llach “Cal que neixin flors a cada instant” i com diu al libre “I un bon dia, al cor d’una mare, hi neixen flors”, perquè el cor d’una mare (pare) no és només un múscul que batega sense parar. És un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries. 

Dibuixos per a Dani











5 comentaris:

Anònim ha dit...

GRÀCIES PER OBRIR LA FINESTRA I PERMETRE QUE ENTRE AIRE FRESC.

Anònim ha dit...

Hoy si que hemos demostrado conciencia hacia el "mestratge" y la escuela pública. Gracias.

LORENA ha dit...

HOLA SÓC LORENA LA MAMA DE JOAN, PRIMER FELICITAR ALS ARTISTES QUE LI HAN FET EIXOS DIBUIXOS TAN XULOS AL DANI,I SEGÓN ALS QUE HEU OBERT FINESTRES, PORTES I BRAÇOS PER A TOTS/ES NOSALTRES.

GLORIA ha dit...

SOC GLORIA LA MARE DE BERNAT
M'HE EMOCIONAT MOLTÍSSIM AL LLEGIR AQUEST TEXT, JA TENIA GANES DE QUE ES POSARA EN FUNCIONAMENT EL BLOG. VULL DONAR LES GRACIES A TOTS, PARES , MARES PER EL BON AMBIENT QUE ES VIU A L'ESCOLA I ALS MESTRES PER LA VOSTRA DEDICACIÓ I ESTIMA ALS NOSTRES FILLS, PERQUÈ MESTRES HI HAN MOLTS, PERÒ QUE TINGUEN VOCACIÓ, QUE ESTIMEN, QUE SIGUEN AMICS A MES DE MESTRES...HI HA BEN POCS, I NOSALTRES TENIM LA SORT DE TRINDRE-LOS A GAIANES.

Anònim ha dit...

HOLA. SOC REBECA, LA MARE D'ÀLEX I DE DANI.
ACABE DE LLEGIR EL QUE HEU ESCRIT I NO HE POGUT EVITAR EMOCIONAR-ME MOLTÍSSIM. MOLTES GRÀCIES PER ENRECORDÀR-VOS-EN DE NOSALTRES I PER DEDICAR-NOS UNS DIBUIXETS TAN BONICS.
ESTIC TOTALMENT D'ACORD AMB EL COMENTARI QUE HA ESCRIT GLORIA. TENIM MOLTA SORT DE TINDRE UNS MESTRES QUE A MÉS D'ENSENYAR, TRACTEN ALS NOSTRES FILLS AMB TANTA ESTIMA COM SI FOREN FAMILIARS.
GRÀCIES DE TOT COR A VOSALTRES I ALS ARTISTES PINTORS. SOU UNS SOLETS.
MOLTS BESSETS.