Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 25 de setembre de 2012

LA PLAÇA MAJOR DE GAIANES. Carmela i el seu iaio Gonçal.

Fa unes setmanes vaig estar de nou fent un tram de la via de Ojos Negros amb la família. Uns amics van convidar-nos per passar  el cap de setmana junts a una de les cabanyes del càmping Altomira de Navajas. Gaudírem de debò amb les bicis, del paisatge, dels amics, de l'oratge, dels records...
En uns dels àpats que férem pel camí algú va dir la paraula "congelat" i tots recordàrem el joc de quedar-nos immòbils fins que la nova ordre "descongelats" ens deixara continuar amb els batecs dels nostres cors. El meu fill Marc que mai no havia jugat doncs no podia parar de riure i ara de tant en tant, sobretot a l'hora de sopar, ho utilitza per veure'ns les ganyotes amb les boques plenes: "Congelat" i tots restem immutables uns pocs segons als que li segueixen les rialles i els comentaris. Perquè dic tot açò, doncs perquè al llarg de les nostres vides tots tenim imatges congelades al caliu dels afectes rebuts amb el meravellós quotidià que suposa el conèixer i relacionar-se amb gent, dels afectes donats i rebuts.
En uns dels trams de la via de Ojos negros l'olor d'unes  garroferes va "descongelar" la imatge de com agafat de la mà i amb l'edat que ara té el meu fill menut caminava amb ma mare i les meues germanes camí de la Saladella (piscina d'aigua salada que tenim a Vallada) entre garroferes i pins. I des d'ací vaig estar nadant i jugant fins que de nou i agafat de la mà de ma mare i les meues germanes, tornava al poble a casa de la meua àvia Maria qui ens esperava a la terrassa amb una piscineta inflable per seguir jugant i rentant-nos el salnitre mentre s'acabava de fer el dinar.La meua àvia morí fa uns mesos amb 96 anys però porte a recer del cor un bon grapat d'imatges "congelades" que de tant en tant i amb la flaire d'uns garrofers o qualsevol altre detonant es fonen per tornar gota  a gota a viure-les.
Ahir pel matí i quasi a cau d'orella mentre Maribel pujava a Adrià a l'escola me digué que a la matinada Gonçal havia mort. Aquest fet tot  i que l'esperàvem va rondinar-nos el matí i va dur-me també a recordar, a reviure, a "descongelar" imatges viscudes fa sis anys enrere quan vaig estar per primera vegada de mestre a Gaianes. "Gonçal volem estudiar un poc la història  de la nostra escola. Tu podries ajudar-nos?" Als pocs dies allí estàvem, en casa de la iaia Paqui, Lluís que hui està en sisè, Clara, Érika, Ainhoa, Pau i Iris. Als pocs mesos un llibret d'un home generós amb molta més informació de la que nosaltes podríem imaginar.
La plaça Major de Gaianes va ser l'últim treballet que va dedicar-nos. Estàvem estudiant amb els xiquets i xiquetes  els carrers del poble i Carmela que encara que viu a Muro és  Gaianera com la que més  s'encarregà de la Plaça Major (Plaça de l'Església, del Caudillo, de la Constitució, de la Font de l'Església perquè hi rajava la Font Vella) com diuen Carmela i Gonçal al llibret: "De tota manera, per als gaianers, la Plaça Major ha sigut la "Plaça", sense cognoms."
Una vegada més va sorprendre'ns pel seu treball, el temps, les energies, la dedicació i l'estima demostrada, la seua generositat. I la iaia Paqui amb timidesa, en un segon pla, sense voler donar-li valor al que sí ho té, ens deia "jo he fet algun dibuixet".

"-Que vell és Gaianes, iaio!
-I tant que sí! Per això cal tenir molt de respecte i molta cura de Gaianes. Si fa no fa el mateix que tenim amb els iaios i les iaies."
                                                                             La plaça Major de Gaianes

Amb reconeixement, estima i agraïment de tots els que fem aquesta Escola.