Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 26 de novembre de 2011

SE I BAMBINI DICONO: ADESSO BASTA

"Se i bambini dicono: adesso basta", o el que és el mateix en valencià "Quan els infants diuen prou", és un llibre que conta les iniciatives, activitats i experiències dutes a terme per les nenes i nens en diferents ciutats italianes i també d'altres països (per exemple prop de nosaltres tenim les de les ciutats de  Gandia, Alaquàs, Alzira o Picanya), on ells en són els protagonistes mitjançant un Consell dels Infants que els permet prendre decisions reals  sobre aquelles coses del lloc on viuen i que també són seues.
Les 26 frases, propostes o protestes de les xiquetes i xiquests  esdevenen el tema dels vint-i-sis capítols del llibre i on l'autor (FRATO, Francesco Tonucci) pretén que es genere un debat i una anàlisi autèntic sobre la condició infantil, sobre les seues inquietuts i expectatives. Alguns d'aquestos capítols tan suggerents són: Per ser feliços, El dret a jugar, La bicicleta és més democràtica, Les ciutats són trossos de món, Les cases són a prop perquè els amics han d'estar junts, Un regidor per a nosaltres, Un alcalde dels infants, Espais per a comunicar, Persones adultes més infantils...
Com recull la contraportada del libre: "Els infants mai no diuen "prou". I encara menys "ja n'hi ha prou". Aquesta és la manera d'expressar-se de la gent adulta. Normalment, ells obeeixen. Tots aquestos "prou!" ofegats poden convertir-se en una càrrega explosiva, en un recurs creatiu i revolucionari formidable..."
Bé, i arreplegant humilment (salvant totes les distàncies) una mica aquest esperit, pensàrem un dia que tal vegada podríem arribar a retolar els noms dels carrers i les fonts de Gaianes. Encetàrem la tasca aprofitant els tallers de divendres  amb la mestra Nohemí i el suport del mestre Lluís.
1.El PLÀNOL
Alejandro del equip blau dibuixa l'itinerari a seguir
Majors i menuts acabem per entendre, amb les aportacions de tots, què és un plànol i decidim fer tres grups. En cadascú anirà un mestre :Lluís, Nohemí i Ezequiel.
En la PDI (Pissarra Digital Interactiva) i en tres colors diferents, dissenyem tres recorreguts per abastir els diferents carrers del poble. En cada grup hi haurà un secretari/a per anotar els noms dels carrers.
Abans d'eixir del cole, cada integrant del grup dibuixa al seu plànol particular l'itinerari a seguir. Amb moltes  ganes encetem l'aventura dels carrers.

2. RETOLEM EL NOM DE L'ESCOLA
El 20 d'octubre i amb ajuda de la mestra  Eva, eixim a la porta del cole per encetar la tasca de retolació amb la "placa" del nom de l'Escola: "Vicent Durbà".
El iaio de Bernat que viu al carrer de l'Hort (el carrer on està el col·le) s'acostà encuriosit a preguntar-nos el què féiem.
El seu net Bernat li explica que estem dibuixant els noms dels carrers i també el de l'Escola.
En vint minutets ja tenim uns dissenys d'allò més bonics.





3.EL CONTE
Llegim el conte "El carrer" on naixen eixes reflexions de consens tan boniques i que ja arreplegàrem al post del 27 d'octubre.


4.LA INSTÀNCIA
La lectura del conte va despertar-nos algunes curiositats que aniriem resolent entre tots. Qui decideix els noms dels carrers? Qualsevol persona pot posar una placa al seu carrer? A qui li demanem permís?
Hem pensat que no podem canviar les coses que són de tots sense demanar l'aprovació dels representants del poble. En aquest cas s'ha de sol·licitar a l'ajuntament el permís per poder fer aquesta tasca i açò es realitza mitjançant un paper administratiu anomenat instància.
Isa va fer-nos de secretària i demanàrem el què volíem dur a terme: retolar els carrers del poble a la nostra manera i poder-los tenir penjats un temps.
Emplenant la instància
Instància acabada i preparada per a dur-la a l'ajuntament
5.L'AJUNTAMENT
El 28 d'octubre presentem la instància a l'ajuntament. Muriel, una vegada més, ens atén amb un somriure i  amb  paciència ens explica fent-nos passar a l'altra banda del mostrador el procés que seguirà fins que ens arribe la resposta.

A la porta de l'ajuntamnet amb la instància

Explicació de Muriel
6.EL REGIDOR
El mateix 28 d'octubre per la vesprada vingué el regidor Saoro qui "arreplegà" aquelles curiositats i dubtes que teníem després de la lectura del conte i el procés que duiem a terme. Saoro contestà molt amablement a totes les preguntes que li férem i fins i tot ens porta i llegí una de les actes que alçaren a l'ajuntament sobre el carrer de l'aljub.
Saoro contestant a les nostres preguntes
7.RESOLUCIÓ A LA INSTÀNCIA
Entre el 7 i 8 de novembre arriben a les cases dels infants i a nom d'ells  la resolució a la instància. Alguns les porten al cole i  amb molta il·lusió, les llegim i gaudim del permís que se'ns dona.



8.CARRER DE L'HORT
El dia que retolàvem el carrer de l'Hort que, com ja hem dit és el carrer on es troba l'Escola, algunes veïnes intrigades s'acostaren on estàvem per preguntar el  que féiem. Després d'explicar-los-ho aprofitàrem per "interrogar-les" sobre el perquè del nom.
A continuació alguna de la informació que ens donaren:
En temps de guerra es deia carrer Torres Orduña.
El carrer té aquest nom perquè eren horts d’anouers el que hui és el poliesportiu, però també l’edifici on està ara l’Escola. Més concretament on està la pista les monges tenien un hort. Els nens i nenes el regaven. Maruja la iaia de Bernat ens ha dit que ella era una de les xiquetes que el regaven.

9.CARRER MARE DE DÉU DEL CARME
Isabel va insistir-nos molt per a que el següent carrer fora el seu (Isabel leire, Eloi, Alicia i Hendrik han adquirit una casa a Gaianes) i tots estàvem d'acord. L'11 de novembre, un dia asolellat de tardor mentre Bernat feia repòs pel bac que va caure, anàrem a fer la tasca no fora cas que vinguera la pluja i havérem de quedar-nos dins les classes (com així va ser).


 







 



10.CONTINUARÀ...
Al llarg del curs arrossegarem amb il·lusió i una miqueta d'esforç aquesta tasca de la que anirem informant-vos.
Què vos sembla?
Salut i un beset.



2 comentaris:

Mª Covadonga Mora Delgado ha dit...

Una vegada més el gran Tonucci. Gràcies per la informació referent a ell.

De la tasca de retolar els carrers: a mí em sembla increïblement bonica, amb un gran treball darrere i amb un aprenentatge directe i des de l´experiència. Gràcies per apropar-nos la realitat del vostre/nostre dia a dia amb estes lletres i estes imatges.

Jo, em quede amb el somriure d´Alejandro i la frase de Tonucci: "“hay mucho tiempo para ser adultos y poco para ser niños”. Un bes.

¡Otra escuela es posible!

PD. És una llàstima que no apareguen els comentaris d´altres entrades anteriors. Deu ser error de blogger, veritat?

gloria ha dit...

Em pareix molt interessant¡¡¡

Gracies per mostra-nos part del dia a dia dels nostres xiquets¡¡¡¡

Gloria