¿CON LAS MANOS VACÍAS?

"Con las manos vacías", és un conte preciós escrit per Ana Tortosa i il·lustrat per Cecilia Varela. Dimecres ens el dugué Alejandro de la biblioteca de Muro i aviat el gaudírem en silenci i emoció. És pura metàfora (al meu parer) de com oferir i rebre en la vida. Regalem amb emoció, creativitat i poesia, i rebem amb tendresa, reconeixement i afecte: 

Con las manos vacías. OQO editora

-"¿Y si le enredo unos hilos de viento? No, eso ya lo tiene, porque el viento está en sus recuerdos."

-"No he podido traerte ningún regalo porque..."

-"¿Cómo que no me has traído nada?

-"Jana, mi mejor regalo... ¡eres tú!"

Han passat uns segons en silenci (un miracle en la meua classe) i de seguida els més majors han recordat el que ens deia Ulisses: "Els millors regals són els que no es poden embolicar amb paper".

Cada dia els veig entrar tan menuts però tan plens, i cada dia lamente no poder documentar-ho tot per oferir-los als pares i mares tanta alegria  com me transmeten. Hui ha hagut també un moment especial a la classe quan estava contant-los un altre conte titolat "El carrer" i que està relacionat amb el treball de taller que junt als companys de Primària i la mestra Nohemí d'Agres estem fent de retolació dels carrers del poble i investigació sobre el nom d'aquestos. La gent de Riumullat (el poble del conte), no es posaven d'acord en l'elecció del  nom d'un carrer que s'havia creat a banda i banda de l'antic camí que "pujava" al castell. Jo els mostrava en eixe moment el castell i afegia que era l'autèntic castell on havia viscut el rei en Jaume I (ho feia per recordar el 9 d'octubre), però Bernat ha aixecat la mà per a dir-me que d'això res doncs sa mare li contava que als castell sols viuen cavallers, princeses i fades (clar, veges si li dius que no). Al segon següent, que era el segon on encara jo estava bocabadat, afegeix que també té la informació de la mateixa font (Gloria) que els santets viuen a l'església. Ningú tampoc ha gosat rebatir-li res doncs en la compra que férem dilluns en la tendeta d'Amparo per anar a fer magdalenes a sa casa,  vam passar per càrrer st. Francesc de Paula i ja va dir-nos-ho.

Bernat acalorat i en plena explicació

Bé, continue amb el conte i el reprenc quan es decideix que el nom del carrer siga CARRER DE PUJADA AL CASTELL. L'altra meitat del poble enfedat ("vos sona la música?"). Doncs bé, tornen a fer-se plaques noves i ara s'anomenarà CARRER DE BAIXADA DEL CASTELL ("mare que has dit!", l'altre 50% en total desacord). El poble tranquil es torna agre i trist per aquesta situació, fins que l'alcalde té la solució...

En això i al mateix temps salten Tonet i Isa per donar-nos la seua. Tonet comenta que perquè (sabent amb el que estem treballlant al taller que aquestos tenen la placa a una punta i a l'altra) en una punta no es posa el nom de CARRER DE PUJADA AL CASTELL i a l'altra banda el de CARRER DE BAIXADA DEL CASTELL. Isa ens diu que la mateixa placa pot arreplegar aquesta idea de consens CARRER DE PUJADA I BAIXADA DEL CASTELL.

Jo, (i ací en aquest punt recomane que lllegim "Quant els infansts diuen prou! de Francesco Tonucci), vos dic: que tal si els deixem parlar i aprenem un poquet d'ells?

Carmela, Bernat, Adrià, Jénifer, Alejandro, Josep, Tonet, Isa, mi mejor regalo... ¡sois vosotros!